El petit príncep - Antoine de Saint-Exupéry - 10
 

X

 


Es trobava a la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330. Va començar, doncs, visitant-los per buscar-hi una ocupació i per instruir-se.

Al primer hi vivia un rei. El rei seia, vestit de porpra i d'ermini en un tron molt senzill però majestuós.

- Ah!, vet aquí un súbdit - va exclamar el rei quan va veure el petit príncep.

I el petit príncep es va preguntar:

"¿Com em pot reconèixer si no m'havia vist mai ?"

No sabia que pels reis el món és molt senzill. Tots els homes són súbdits.

- Acosta't, que et vegi millor - li va dir el rei, molt satisfet de poder ser finalemnt rei d'algú.

El petit príncep va buscar amb els ulls un lloc per seure, però el planeta estava tot ocupat pel magnífic mantell d'ermini. O sigui que es va quedar dret i, com que estava cansat, va badallar.

- Badallar en presència d'un rei és contrari a l'etiqueta - li va dir el monarca -. T'ho prohibeixo.

No puc estar-me'n - va respondre el petit príncep, confús- He fet un viatge molt llarg i no he dormit...

- En aquest cas - va dir el rei - t'ordeno que badallis. Fa anys que no he vist badallar ningú. Per mi els badalls són curiositats. Vinga!, torna a badallar. És una ordre.

- Em fa vergonya... ja no puc... - féu el petit príncep posant-se vermell.

- Hmmm!, hmm! - va fer el rei -. Aleshores t'... t'ordeno que de vegades badallis i de vegades...

S'embarbussava una mica i semblava ofès.

Perquè el rei per sobre de tot volia que se li respectes l'autoritat. No tolerava la desobediència. Era un monarca absolut. Però, com que era molt bo, donava ordres raonables.

"Si ordenava", solia dir, "si ordenava a un general que es transformés en ocell marí i el general no m'obeís, no seria culpa del general. Seria culpa meva".

- ¿ Puc seure ? va demanar tímidament el petit príncep.

- T'ordeno que seguis - li va respondre el rei, que va recollir majestuosament un faldó del mantell d'ermini.

Però el petit príncep estava sorprès. El planeta era minúscul. ¿Sobre què devia regnar, el rei ?

- Senyor - li va dir - perdoneu-me si us pregunto...

- T'ordeno que em preguntis - va afanyarse a dir el rei.

- Senyor... ¿ Sobre què regneu ?

- Sobre tot - va respondre el rei, amb gran senzillesa.

- ¿ Sobre tot ?

El rei, amb un gest discret, va indicar el seu planeta, els altres planetes i les estrelles.

- ¿ Sobre tot això ? - va dir el petit príncep.

- Sobre tot això... - va respondre el rei.

Perquè no era sols un monarca absolut, també era un monarca universal.

- ¿ I les estrelles us obeeixen ?

- Es clar - va dir el rei -. Obeeixen immediatament. No tolero la indisciplina.

Un poder tan gran va meravellar el petit príncep. Si l'hagués tingut ell, hauria pogut presenciar, no pas quaranta-quatre, sinó setanta-dues, o fins i tot dues-centes postes de sol el mateix dia, sense haver de moure mai la cadira ! I com que estava una mica trist per culpa del record del seu petit planeta abandonat, es va atrevir a sol.licitar una gràcia al rei:

-Voldria veure una posta de sol... Feu-me el favor... Ordeneu al sol que es pongui...

- Si jo ordenava a un general que volés d'una flor a l'altra com si fos una papallona, o que escrivís una tragèdia, o que es transformés en ocell marí, i el general no executava l'ordre rebuda, ¿qui en tindria la culpa, ell o jo?

- Seríeu vós - va dir el petit príncep convençut.

- Exactament. A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables.

- ¿ I la meva posta de sol que ? - va recordar el petit príncep que no oblidava mai cap pregunta, un cop l'havia feta.

- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però esperaré, amb la meva ciència de governar, que les condicions siguin favorables.

- ¿ I això quan serà ? - es va informar el petit príncep.

- Hmm ! hmm ! - li va respondre el rei, que primer de tot va consultar un calendari gruixut -, hmm!, hmm!, serà cap a... cap a... serà aquest vespre cap a les set quaranta! I ja veuràs com seré ben obeit.

El petit príncep va badallar. Trobava a faltar la posta de sol que no havia tingut. I a més ja s'avorria un mica:

- No hi tinc res mes a fer, aquí - va dir al rei -. Me'n torno a anar.

- No te'n vagis - va respondre el rei, que estava tan satisfet de tenir un súbdit -. No te'n vagis, et faig ministre!

- ¿ Ministre de què ?

- De... de justícia !

- Però si no hi ha ningú per jutjar !

- No ho sabem - va dir el rei -. Encara no he fet la volta al meu reialme. Sóc molt vell, no tinc lloc per una carrossa i caminar em cansa.

- Oh, però jo sí que ho he vist - va dir el petit príncep, abocant-se a ventar un cop d'ull a l'altra banda del planeta -. Allà tampoc hi ha ningú.

- Doncs et jutjaràs tu mateix - va respondre el rei -. És la cosa més difícil. És molt més dificil jutjar-se un mateix que jutjar els altres. Si arribes a jutjar-te bé és que ets un autèntic savi.

- Jo - va dir el petit princep -, em puc jutjar a mi mateix a qualsevol lloc. No cal que visqui aquí.

- Hmm!, hmm! - va dir el rei -, em sembla que en algun lloc del meu planeta hi ha una rata vella. La sento de nit. Podràs jutjar la rata. De tant en tant la pots condemnar a mort. Així la seva vida dependrà de la teva justícia. Però cada vegada li perdonaràs la vida per estalviar-la. Només n'hi ha una.

- A mi - va respondre el petit príncep -, no m'agrada condemnar a mort i em sembla molt que me'n vaig.

- No - va dir el rei.

Però el petit príncep, que havia acabat els preparatius, no va voler entristir el vell monarca:

- Si la vostra Majestat desitja ser obeïda puntualment, em podria donar una ordre raonable. Per exemple, em podria ordenar que me n'anés abans d'un minut. Em sembla que les condicions són favorables...

Com que el rei no responia, el petit princep primer va dubtar, però després, amb un sospir, se'n va anar.

- Et faig ambaixador - es va afanyar a cridar el rei aleshores.

Tenia un aire de molta autoritat.

"Les persones grans són molt extranyes", es va dir el petit príncep, a si mateix, durant el viatge.

Dedicatoria
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
IXX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XXVI
XXVII
L' autor
Links