El petit príncep - Antoine de Saint-Exupéry - 2
 

II

O sigui que he viscut sol, sense ningú amb qui de veritat poder parlar, fins que vaig tenir una varia al desert del Sahara, fa sis anys. S'havia trencat alguna cosa del motor. I com que no anava amb cap mecànic ni amb cap passatger, em vaig preparar per mirar de fer, tot sol, una reparació difícil. Per mi era una qüestió de vida o mort. Amb prou feines tenia aigua per beure per a vuit dies.

La primera nit, doncs, em vaig adormir a la sorra a mil milles de cap terra habitada. Estava molt més aïllat que un nàufrag en un rai al mig de l'oceà. O sigui que imagineu-vos la sorpresa que vaig tenir, a trenc d'alba, quan una veueta molt especial em va despertar. Deia:

- Si us plau... dibuixa'm un be!
- ¿Eh!?
- °Dibuixa'm un be...

D'un bot em vaig posar dret com si m'hagués caigut un llamp. Vaig fregar-me bé els ulls. Vaig mirar bé. I vaig veure un jovenet realment extraordinari que m'observava amb aire greu. Aquest és el millor retrat que, més endavant, vaig arribar a fer-ne. Però el dibuix, és clar, té molta menys gràcia que el model. No és culpa meva. Les persones grans em van desanimar de la carrera de pintor quan tenia sis anys, i no havia après a dibuixar res, a part de les boes tancades i les boes obertes.

Així doncs, em vaig mirar l'aparició amb els ulls esbatanats de sorpresa. No heu d'oblidar que estava a mil milles de cap regió habitada. I aquell jovenet no semblava ni perdut, ni mort de cansament, ni mort de gana, ni mort de set, ni mort de por. No tenia res que fes pensar en un nen perdut al mig del desert, a mil milles de cap regió habitada. Quan finalment vaig poder parlar, li vaig dir::

- Però... ¿ què hi fas aquí ?

I va repetir, amb molta calma, com si fos una cosa molt seriosa::

- Si us plau... dibuixa'm un be...

Quan el misteri és massa impressionant, no t'atreveixes a desobeir. Per molt absurd que em semblés, a mil milles de qualsevol lloc habitat i en perill de mort, em vaig treure de la butxaca un full de paper i una ploma. Però aleshores vaig recordar que més que res havia estudiat geografia, història, càlcul i gramàtica, i vaig dir al jovenet (amb un mica de mal humor) que no sabia dibuixar. Em va respondre :

- És igual. dibuixa'm un be dibuixa'm un be.

Com que no havia dibuixat mai cap be, vaig tornar a fer, per a ell, un dels dos únics dibuixos que sabia fer. El dela boa tancada. I em vaig quedar de pedra en sentir que el jovenet responia:

- °No! No ! No vull cap elefant dins d'una boa tancada. Una boa és molt perillosa, i un elefant ocupa molt de lloc. A casa meva és molt petit. Necessito un be. Dibuixa'm un be. Aleshores el vaig dibuixar.

. Se'l va mirar amb atenció, i va fer:

-°No! Aquest està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:

El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:.

- Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix: Però fou rebutjat, igual que els anteriors:.

- Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar :

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:

-És exactament així que volia! ¿ Et sembla que necessita molta herba aquest be ?
-¿ Per què ?
-Perquè a casa meva és molt petit...

- Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

- °No tant petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig coneixer el petit príncep.

Dedicatoria
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
IXX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XXVI
XXVII
L' autor
Links