El petit príncep - Antoine de Saint-Exupéry - 24
 

XXIV


Ja era el vuité dia de la meva avaria al desert i havia escoltat la història del venedor mentre bevia l'última gota de la meva provisió d'aigua.

- Ah! -vaig dir al petit príncep -, son molt bonics tots els teus records, però encara no he reparat l'avió, no em queda res per beure, i també estaria molt content si poogués anar tranquil·lament cap a una font!

- La meva amiga la guineu -em va dir...

-Ei, jovenent, ara no es tracta de la guineu!

- ¿Per què?

-Per què ens morirem de set...

No va entendre aquest raonament, em va respondre:

-És bo haver tingut un amic, encara que un s'hagi de morir. Estic molt content, jo, d'haver tingut una amiga guineu...

"No mesura el perill", em vaig dir. No té mai gana ni set. Amb una mica de sol en té prou..."

Però em va mirar i va respondre al meu pensament:

-Jo també tinc set... busquem un pou...

Vaig fer un gest de cansament: és absurd buscar un pou, a l'atzar, en la inmensitat del desert. Malgrat tot, ens vam posar en marxa.

Quan haviem caminat durant hores, en silenci, es va fer de nit i les estrelles es van començar a encendre. Les veia com en un somni, perquè tenia una mica de febre a causa de la set. Les paraules del petit príncep em ballaven a la memòria.

-¿Així tut ambé tens set? -li vaig preguntar.

Pero no va respondre a la pregunta. Simplement em va dir:

-L'aigua també pot ser bona per al cor...

No vaig entendre la resposta però vaig callar... Ja sabia que no se li havien de fer preguntes.

Estava cansat. Es va asseure. Me li vaig asseure al costat. I, després d'un silenci, va afegir:

- Les estrelles són boniques, gràcies a una flor que no es veu...

Jo vaig respondre "sí, es clar", i vaig mirar, sense parlar, els plecs de la sorra sota la lluna.

- El desert és bonic -va continuar.

I era cert. Sempre m'havia agradat el desert. T'asseus en una duna de sorra. No es veu res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...

- El que fa bonic el desert - va dir el petit príncep-, és que en algun lloc amaga un pou...

Em va sorprendre tot d'una aquella resplendor misteriosa de la sorra. Quan era petit, vivia en una casa antiga, i la llengenda deia que hi havia un tresor enterrat. Naturalment no el va descobrir mai ningú, ni potser ningú no l'havia buscat. Però la casa on vivia amagava un secret al fons del cor...

-Si -vaig dir al petit príncep-, tant si es tracta d'una casa, com de les estrelles o del desert, el que fa que tinguin bellesa és invisible!

-Me n'alegro, que estiguis d'acord amb la meva guineu -va dir.

El petit príncep s'adormia, el vaig agafar al coll i vaig continuar el camí. Estava emocionat. Em semblava que duia un tresor fràgil. Fins em va semblar que no hi havia res de més fràgil a la Terra. A la llum de la lluna, mirava aquell front pál·lid, aquells ulls tancats, aquells flocs de cabells que tremolaven al vent i em deia: "El que veig només és una escorça. El més important és invisible...".

Els seus llavis entreoberts van esbossar un mig somriure i em vaig dir: "El que em commou tant d'aquest petit príncep adormit és la fidelitat a una flor, és la imatge d'una rosa que resplendeix dins seu com una flama d'un llum, fins i tot quan dorm..." I encara em semblava més fràgil. Bé cal protegir els llums: una ventada els pot apagar...

I, caminant, vaig descobrir el pou a trenc d'alba.



Dedicatoria
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
IXX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XXVI
XXVII
L' autor
Links