El petit príncep - Antoine de Saint-Exupéry - 25
 

XXV



-Els homes -va dir el petit príncep-, s'entaforen a dins dels expressos, però ja no saben què busquen. Aleshores s'agiten i van fent voltes a la sínia.

 

I va afegir:

 

- No val la pena...

 

El pou on havíen arribat no s'assemblava als pous saharians. Els pous saharians són simples forats excavats a la sorra. Aquell era com un pou de poble. Peró allà no hi havia cap poble, i em sembla que somiava.

- És extrany -vaig dir al petit príncep-, tot està a punt: la politja, la galleda i la corda...

Va riure, va tocar la corda, va fer girar la politja. I la politja va gemegar com gemega un penell quan el vent ha dormit de temps.


- ¿Ho sents? -va dir el petit príncep-, estem despertant el pou i canta...

Jo no volia que ell fes cap esforç, i li vaig dir:

-Deixa'm fer a mi -li vaig dir-, pesa massa per tu.

Lentament vaig fer pujar la galleda fins a la barana. La vaig col·locar ben dreta. A les orelles em ressonava el cant de la politja i, a l'aigua que encara tremolava, hi veia tremolar el sol.

 

-Tinc set d'aquesta aigua- va fer el petit príncep-, dóname'n...

I vaig entendre que havia estat buscant!

Vaig alçar la galleda fins als seus llavis. Va beure amb els ulls tancats. Tot era com una festa. Aquella aigua era molt més que un aliment. Havia nascut de la caminada sota les estrelles, del cant de la politja, de l'esforç dels meus braços. Era bona per al cor, com un regal. Quan jo era petit, la llum de l'arbre de Nadal, la música de la missa del gall, la dolçor dels somriures feien resplandir així el regal de Nadal que rebia.

- Els homes del teu país -va dir el petit príncep-, cultiven cinc mil roses en un sol jardí... i no hi troben el que busquen...

- No ho troben -vaig respondre...

- I en canvi el que busquen es podria trobar en una sola rosa o en una mica d'aigua...

- I tant -vaig respondre.

I el petit príncep va afegir:

- Però els ull són cecs. S'ha de buscar amb el cor.

Jo ja habia begut. Respirava bé. La sorra, a la matinada, és de color de mel. Aquest color de mel també em feia feliç. Per què havia de tenir pena...?

-Has de complir la promesa que em vas fer -em va dir fluixet el petit príncep, que se m'havia tornat a asseure al costat.

-¿Quina promesa?

-Ja ho saps... l morrió per al be... sóc responsable de la flor!

Em vaig teure de la butxaca els esbossos de dibuixos. El petit príncep els va veure i, rient, va dir:

-Els teus baobabs un mica semblen cols...

- Oh!

Jo que estava tan orgullós dels baobabs!

-La guineu... les orelles que li has fet... semblen una mica com banyes... són massa llargues!

I va tornar a riure.

-Ets injust jovenet, jo només sabia dibuixar boes tancades i boes obertes.

-Oh!, ja estan bé -va dir- , els nens ja saben de què va.

O sigui que vaig dibuixar un morrió. I tenia el cor encongit mentre l'hi donava:

-Tens projectes que no sé...

Però no em va respondre. Em va dir:

-Saps, quan vaig caure a la Terra... demà farà un any...

A continuació després d'un silenci, va dir:

-Viag caure molt a prop d'aquí...

I es va posar vermell.

I un altre cop, sense entendre per què, vaig sentir una pena estranya. I em va venir al cap una pregunta:

- ¿Aleshores, no era casualitat que fa vuit dies, el matí que et vaig conèixer, et passegeixis així, tot sol, a mil milles de totes les regions habitades? ¿Tornaves al lloc on havies caigut?

El petit príncep es va tornar a posar vermell.

I jo, dubtant, vaig afegir:

-¿Potser perquè s'acostava l'aniversari?

El petit príncep es va posar vermell de nou. No responia mai a les preguntes, però, quan un es posa vermell, vol dirque "sí", ¿oi?

-Ai! -li vaig dir-, tinc por...

Però em va respondre:

-Ara has de treballar. Has de tornar al teu aparell. T'espero aquí. Torna demà al vespre...

Però jo no estava tranquil. Recordaba la guineu. T'arrisques a haver de plorar una mica si t'has deixat domesticar...
.

Dedicatoria
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
IXX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XXVI
XXVII
L' autor
Links