El petit príncep - Antoine de Saint-Exupéry - 3
 

XXVI

Al costat del pou hi havia una ruïna, una paret vella de pedra. Quan vaig tornar de fer la feina, l'endemà al vespre, de lluny vaig veure el petit príncep assegut a dalt, amb les cames penjant. I el vaig senti enraonar:

-¿O sigui que no te'n recordes? -deia-. No era ben bé aquí!

Sens dubte un altre veu li va respondre, perquè va replicar:

- Sí! Si que és el dia, però no és el lloc...

Vaig continuar avançant cap a la paret. Encara no veia ni sentia ningú. Però el petit príncep va tornar a replicar:

- ...Naturalment. Veuràs on comencen les meves petjades a la sorra. Només cal que m'hi esperis. Vindré aquesta nit.

Ja era a vint metres de la paret i encara no veia res.

El petit príncep va dir, després d'un silenci:

- ¿Tens bon verí? ¿Estàs segura de no fer-me patir gaire estona?

Em vaig aturar, amb el cor encongit, però encara no ho entenia.

- Ara, ves-te'n -va dir- ... vull baixar!



Aleshores jo també vaig abaixar els ulls cap als peus de la pare i vaig fer un bot! Era allà, dreta cap al petit príncep, una d'aquelles serps grogues que t'executen en trenta segons. Mentre em remenava la butxaca per treure la pistola, vaig començar a córrer, però amb el sorroll que vaig fer la serp es va deixar lliscar suaument per la sorra, com un doll d'aigua que es mor, i, sense afanyar-se gaire, es va esquitllar entre les pedres amb un sorollet metàl·lic.

Vaig arribar a la paret just a temps per rebre als braços el meu petit príncep, blanc com la neu.

- Què és aquesta història! Parles amb les serps, ara!

Li havia deslligat la seva eterna bufanda d'or. Li havia mullat les temples i l'havia fet beure. I ara no gosava preguntar-li res. Em va mirar greument i em va envoltar el coll amb els braços. Li sentia batre el cor com el d'un ocell que es mor, quan li han tirat un tret d'escopeta. Em va dir:

-Estic content que hagis trobat el que li faltava al teu aparell. Podràs tornar a casa teva...

- ¿ Com ho saps ?

Justament li venia a anunciar que, contra tota esperança, la meva feina havia acabat bé!

No va respondre res a la meva pregunta, però va afegir:

- Jo també torno a casa, avui...

Després, malenconiós:

- És molt més lluny... és molt més difícil...

M'adonava prou que passava alguna cosa extraordinària. L'estrenyia entre els braços com un nen petit i, tanmateix, em semblava que ell queia verticalment en un abisme sense que pogués fer res per retenir-lo...

Tenia la mirada seriosa, perduda molt lluny.

-Tinc el teu be. I tinc la caixa del be. I tinc el morrió...

I va somriure amb malenconia.

Vaig esperar molta estona. Sentia que s'escalfava de mica en mica:

- Jovenet, has tingut por...

Havia tingut por, i tant! Però va riure fluixet:

- Tindré molta més por aquest vespre...

Em tornava a glaçar el sentiment de l'irreparable. I vaig entendre que no suportava la idea de no tornar a sentir mai més aquell riure. Per mi era com una font al desert.

- Joenet, et vull tornar a sentir riure...

Però em va dir:

- Aquesta nit, farà un any. La meva estrella serà just a sobre del lloc on vaig caure l'any passat...

- Jovenet ¿oi que és un malson aquesta historia de la serp i la cita i l'estrella...

Però no va respondre a la pregunta. Em va dir:

- El que és important, no es veu...

- És clar...

- És com amb l'aigua. La que m'has donat per beure era com una música, gràcies a la ploitja i a la corda... te'n recordes... era bona...

- És clar...

- A la nit, mirarás les estrelles. La meva és massa petita perquè et pugui



-Por la noche mirar·s las estrellas; mi casa es demasiado pequeÒa para que yo pueda seÒalarte dÛnde se encuentra. AsÌ es mejor; mi estrella ser· para ti una cualquiera de ellas. Te gustar· entonces mirar todas las estrellas. Todas ellas ser·n tus amigas. Y adem·s, te harÈ un regalo...

Y riÛ una vez m·s.

-°Ah, muchachito, muchachito, cÛmo me gusta oÌr tu risa!
-Mi regalo ser· Èse precisamente, ser· como el agua...
-øQuÈ quieres decir?
La gente tiene estrellas que no son las mismas. Para los que viajan, las estrellas son guÌas; para otros sÛlo son pequeÒas lucecÌtas. Para los sabios las estrellas son problemas. Para mi hombre de negocios, eran oro. Pero todas esas estrellas se callan. Tú tendr·s estrellas como nadie ha tenido...
-øQuÈ quieres decir? -Cuando por las noches mires al cielo, al pensar que en una de aquellas estrellas estoy yo riendo, ser· para ti como si todas las estrellas riesen. °Tú sÛlo tendr·s estrellas que saben reÌr!

Y riÛ nuevamente.

-Cuando te hayas consolado (siempre se consuela uno) estar·s contento de haberme conocido. Ser·s mi amigo y tendr·s ganas de reÌr conmigo. Algunas veces abrir·s tu ventana sÛlo por placer y tus amigos quedar·n asombrados de verte reÌr mirando al cielo. Tú les explicar·s: "Las estrellas me hacen reÌr siempre". Ellos te creer·n loco. Y yo te habrÈ jugado una mala pasada...

Y se riÛ otra vez.

-Ser· como si en vez de estrellas, te hubiese dado multitud de cascabelitos que saben reÌr...

Una vez m·s dejÛ oÌr su risa y luego se puso serio.

-Esta noche øsabes? no vengas...
-No te dejarÈ.
-ParecerÈ enfermo... Parecer· un poco que me muero... es asÌ. °No vale la pena que vengas a ver eso...!
-No te dejarÈ.

Pero estaba preocupado.

-Te digo esto por la serpiente; no debe morderte. Las serpientes son malas. A veces muerden por gusto...
-He dicho que no te dejarÈ.

Pero algo lo tranquilizÛ.

-Bien es verdad que no tienen veneno para la segunda mordedura...



Aquella noche no lo vi ponerse en camino. Cuando le alcancÈ marchaba con paso r·pido y decidido y me dijo solamente:

-°Ah, est·s ahÌ!

Me cogiÛ de la mano y todavÌa se atormentÛ:

-Has hecho mal. Tendr·s pena. Parecer· que estoy muerto, pero no es verdad.

Yo me callaba.

-øComprendes? Es demasiado lejos y no puedo llevar este cuerpo que pesa demasiado.

SeguÌ callado.

-Ser· como una corteza vieja que se abandona. TIo son nada tristes las viejas cortezas...

Yo me callaba. El principito perdiÛ un poco de ·nimo. Pero hizo un esfuerzo y dijo:

-Ser· agradable øsabes? Yo mirarÈ tambiÈn las estrellas. Todas ser·n pozos con roldana herrumbrosa. Todas las estrellas me dar·n de beber.

Yo me callaba.

-°Ser· tan divertido! Tú tendr·s quinientos millones de cascabeles y yo quinientos millones de fuentes...

El principito se callÛ tambiÈn; estaba llorando.

-Es allÌ; dÈjame ir solo.

Se sentÛ porque tenÌa miedo. Dijo aún:

-øSabes?... mi flor... soy responsable... °y ella es tan dÈbil y tan inocente! SÛlo tiene cuatro espinas para defenderse contra todo el mundo...

Me sentÈ, ya no podÌa mantenerme en pie.

-AhÌ est·... eso es todo...

VacÌlÛ todavÌa un instante, luego se levantÛ y dio un paso. Yo no pude moverme.

Un rel·mpago amarillo centelleÛ en su tobillo. QuedÛ un instante inmÛvil, sin exhalar un grito. Luego cayÛ lentamente camo cae un ·rbol, sin hacer el menor ruido a causa de la arena.

Dedicatoria
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
IXX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XXVI
XXVII
L' autor
Links